Darkside

Sí, segueixo viu, la nevada no em va matar!
Bé, en realitat estic mig viu.
L'altre dia, el dissabte, vaig anar al paintball (que crec que haurien de canviar-li el nom a painball [pels que no saben anglès: pain=dolor, painball=bola dolorosa]) amb uns quants companys de classe. En total nou persones.

Vam quedar a Girona, a Maristes a les 9. Com que visc a una hora d'allà, vaig tenir que sortir a les 8, però per sortir a les 8 havia d'aixecar-me a les 7 i poc, esmorzar, fer-me la motxilla per anar a Sabadell, etc.
Vaig arribar allà i ja havia arribat pràcticament tothom. Uns minuts més tard va arribar en Guillem amb l'altre cotxe. Era aviat, així que vam esperar una estona abans de marxar. Mal fet.
Quan ja era l'hora, ens vam repartir en els cotxes, 5 al meu i 4 al d'en Guillem, i vam anar tirant direcció al paintball, que estava a Banyoles. Al meu cotxe hi anava, de copilot, l'Arnald, que ja havia anat al paintball avans i "sabia on era".
Vam anar tirant direcció a Banyoles, i vam arribar bastant aviat al poble.
Però clar, no era el poble el que buscàvem. Buscavem el camp de paintball, que es deia Fang Aventura. L'Arnald figura que havia d'imprimir un mapa amb la ruta, però ,coses que passen, no ho va fer.
Jo vaig anar tirant per mig de Banyoles com em semblava, fins que l'Arnald va dir que creia que estava a prop d'un camp de futbol.
Mentre succeïa tot això, anàvem circulant pels carrers del poble, fins que, clar, es van acabar i vam sortir de Banyoles. Vaig parar al primer lloc que vaig poder i en Guillem, que anava radere, em va imitar. Vam baixar les finsetres i els vam preguntar: "Vosaltres sabeu on és?"
Va exclatar tot una sèrie de: "Què?!""No era l'Arnald que sabia anar?""Artacho, ja et val" i coses d'aquestes. Mentre estavem parats vaig tenir la brillant idea de obrir el meu estimat (notese la ironia del autor) GPS i preguntar-li. Però com que és tan majo, va decidir que no es volia obrir ni a tiros.
Mentre ens disposavem a sortir d'allà, en Bernardo, alies Momo, va tenir la idea d'obrir el navegador del seu mòvil i buscar-ho, però no va funcionar, ja que no hi havia massa bona senyal.
Vam tornar cap el poble, aquest cop amb el cotxe d'en Guillem davant, i van anar per uns carrers on semblava que hi havia un camp de futbol. El cotxe d'en Guillem va parar i van preguntar a un peatò que passava per allà on estava el maleït Fang Aventura. Suposem que li va indicar.
Vam anar seguint al cotxe de davant fins que l'Arnald va dir: "No, ells van recte i hem d'anar a la dreta!"
"Estàs segur Arnald?"
"Crec que sí"
Així que vaig girar. Vam anar a parar a una carretera que passava pel costat de l'estany de Banyoles. L'Arnald anava dient que era per allà. Millor dit que creia, que era per allà.
A mig camí ens va trucar l'altre cotxe i ens va dir que ens havíem perdut. L'Arnald insistia que creia que aquell era el camí correcte, però quan vam veure el punt on ens haviem parat abans, vam arribar a la conclusió que no era per allà.
Vam seguir fins on ens haviem separat de l'altre cotxe i vam agafar la ruta correcte. Finalment els vam trobar i els vam seguir. Una estoneta i prou, ja que anaven a 60 i nosaltres ens estavem cansant, així que els vam adelantar. I aixó que nosaltres no sabiem el camí, però era igual, amb tal de no anar a 60. Una vegada fet aixó, vaig tenir que parar i deixar-los passar v.v.
Finalment vam veure un cartell que posava: Fang Aventura, carrer tal a l'esquerra, durant un quilòmetre i mig!
Vam seguir el carrer tal, durant una estona, uns 500 metres i l'Arnald va veure un camí de sorra a l'esquerra. "Estic segur que hi havia un camí de sorra a l'entrada! Crec que és per aquí". Nosaltres, que no apreniem la lliçó ni a patades, li vam fer cas.
Ens vam endinsar pel camí de pedres d'aquests de muntanya, amb una baixada bastant empinada i coses d'aquests que tenen els caminets, fins que vam arribar a una tanca. Coto Privado de Caza. Mirada assessina a l'Arnald. "Ah, pos no és per aquí". Vam donar la volta i vam sortir del camí. Vam seguir la carretera tal, i finalment vam veure un cartell, un camí, que no estava asfaltat, però que tenia ciment. Era el que l'Arnald deia que tenia pedres.
Total, que a les 10'20, haviem arribat, quan ens esperaven a les 10.
Vam aparcar, ho vam deixar tot al cotxe i vam seguir al monitor fins als vestidors. Ens van donar un monos, als que erem 5, de color blau, que cantava a 3000 quilòmetres de distància, i als que eren 4, verds, que no els veies ni que els tinguessis a 2 metres. Ens van portar on estaven les armes i les màscares, ens vam equipar i vam anar al primer camp.
Allà ens va ensenyar 4 cosetes, ens va explicar que cada equip tenia una base, amb una campana i que es guanyava si s'eliminava a l'altre equip, o si es tocava la campana del contrari.
Ens va fer posar-nos les màscares, vam fer uns trets de prova i vam començar.
Tinc la sensació que semblava una mena de Predator amb la màscara i les rastes.
Total, que vam començar a pegar-nos trets com uns viciats del counter, que casualment ho som, i vam fer un parell de partides. En una vaig disparar-li un tret a la cama al Juan i casi el deixo sense descendència el pobre.
Quan vam acabar, vam anar a la següent pista, que era més llarga, i tenia més arbustos (si els toques la bola explota i no pots matar al rival v.v). Aquí va haver una bola que em va impactar a la cama, però com que tenia els texans sota el mono no em va fer mal. No és per tant, vaig pensar.
Després vam anar a un altre camp, que era molt petit i amb pendent, i per colmo els verds estaven per sobre i no ens podiem acostar.
En una partida estava amagat radere un arbre intercanviant uns trets amb en David, quan vaig veure a en Momo a la meva dreta, així que vaig deixar en David una estona, em vaig girar, vaig apuntar al cap, que era l'únic que li veia i vaig disparar. Un arbust va parar les dos bales que li vaig disparar. Es va girar i juntament amb en David em van començar a disparar. Vaig tenir que saltar per una baixada que tenia a mà dreta i allà estava en Guillem, de verd, que no se'l veia i em va enganxar un senyor tret a l'espatlla esquerra. Au. Tres dies després encara tinc la marca.
Després vam anar a un camp que molava més. Tenia dues zones amb unes casetes, separades per un riu i es podia passar a l'altre zona per uns ponts de fusta o pel mateix riu. No hi havia casi arbustos.
En una partida vaig anar amb en Jose rodejant el riu per atravessar a la zona dels verds, però ens van veure i van donar-li un tret en tota la nuca. Va caure davant meu i es va esta allà terra uns segons. Després jo no em vaig poder moure, ja que em tenien acorralat. I per colmo, veig que a l'altre costat del camp hi ha un tio de blau, que no em veia bé, disparant-me. L'Arnald. Ara tenia que esquivar les bales dels verds i dels blaus v.v
Jo anava aixecant el braç perquè em veiés el mono blau. Finalment va deixar de disparar.
A la següent partida vam canviar de zona i va haver un moment que vaig veure al Juan molt lluny, corrent, descobert. Vaig disparar un tret d'aquells que veus fins i tot la trajectòria de la bola, de lo lluny que està, i li va tocar a la cama! Toma ya, quina punteria (o potra)!
Quan vam acabar aquesta pantalla vam anar a una que era com un poble del far west, amb una comissaria del xèrif, un tio penjat, algunes calaveres por ahi i tal.
Hi havia un pou al mig, i aquesta, a diferència de les altres tenia una bandera al mig, que havies d'agafar i portar a la teva base. Vam fer unes partides i després vam anar a l'última, la piràmide. Sembla que quan dic que vam anar de camp a camp, ens teletransportèssim, però no, haviem d'ara pujant i baixant per la muntanya després d'estar un bon rato disparant, ajupits. No us imaginou com cansa.
Bé, la piràmide funcionava com el oest, una bandera al mig, però aquest cop s'havia de pujar a dalt de la piràmide, en comptes de a la base. Era una piràmide azteca, amb algunes pedres i zones per protegir-nos.
A la primera partida em va donar una rampa al peu i vaig abandonar.
Quan ja s'havia acabat aquesta, vam fer una altra, però fins que s'acabèssin les bales, si et tocaven tornaves a la base i i seguies jugant. Aquí li vaig fer un Headshot a l'Arnald, que s'havia canviat d'equip perquè algú no tenia diners per més recargues o algo. Després va tornar a venir cap a mi i es va menjar un altre tre, aquest cop al tòrax.
Se'm  van acabar les bales i vaig marxar.
Al final només quedaven en David, i algun blau, i el van acorralar. Un, crec que en sergio, el va distreure, i l'Arnald, que s'havia tornat a canviar d'equip, crec, va anar per radere i li va buidar el carregador. Pobre David v.v

Finalment vam anar a pagar i vam pendre algo de menjar al bar. Després, tots cap a casa a descansar i a dormir la migdiada.
Tots menys jo, que vaig anar a Sabadell v.v
Vaig arribar que no m'aguantava, però tot i així vam anar a fer una volteta petita amb l'Anna. Després ens vam quedar a casa la resta de la tarda.
Al matí següent tenia unes agulletes a les cames bastant durilles, però encara eren suportables.
Quan vaig marxar, ja a la tarda, les anava notant cada cop que canviava de marxa, o que tocava l'embrague.
Vaig trigar un minut ben bo en pujar les escales de casa, quan vaig arribar.
I l'endemà al matí, o sigui ahir, casi no em podia aixecar, caminava que semblava un pingüí, les escales no podia ni pujar-les ni baixarles, casi,  i a les 2, quan vaig anar al cotxe per anar a classe, no podia estirar la cama i apretar l'embrague, així que no vaig poder anar v.v
Avui sembla que s'ha baixat una mica el dolor, ja no camino com un pingüí, weno, casi, i puc pujar i baixar escales poc a poc v.v

Encara que no ho sembli, passar-se 4 hores corrent per la muntanya, la major part del temps ajupit per evitar les bales, tiran-te pel terra, arrossegan-te i fent coses d'aquestes, passa factura v.v